La norma bàsica:

1. La norma bàsica per a enjudiciar i determinar l’àmbit d’actuació professional dels Enginyers/es Tècnics/ques és la Llei 12/1986, d’1 d’abril, modificada per la Llei 33/1992, de 9 de desembre.

Aquesta Llei estableix, com a criteri bàsic, que els Enginyers/es Tècnics/ques tindran la plenitud de facultats i atribucions en l’exercici de la professió, dins de l’àmbit de la seva respectiva especialitat tècnica. (Art. 2.1.).

Aquest principi es desenvolupa a l’Art. 2, l’apartat 1 del qual assenyala que corresponen als Enginyers/es Tècnics/ques, dins de la seva especialitat, les següents atribucions professionals:

• La redacció i signatura de projectes que tinguin per objecte la construcció, reforma, conservació, demolició, fabricació, instal·lació, muntatge o explotació de béns mobles o immobles, en els seus respectius casos, tant amb caràcter principal com accessori, sempre que quedin compresos per la seva naturalesa i característiques en la tècnica pròpia de cada titulació.
• La direcció de les activitats objecte dels projectes a què es refereix l’apartat anterior, fins i tot quan els projectes haguessin estat elaborats per un tercer.
• La realització de mesuraments, càlculs, valoracions, taxacions, peritatges, estudis, informes, plànols de labors i altres treballs anàlegs.
• L’exercici de la docència en els seus diversos graus en els casos i termes previstos en la normativa corresponent i, en particular, conforma el que disposa la Llei Orgànica 11/1983, de 25 d’agost, de Reforma Universitària.
• La direcció de tota mena d’indústries o explotacions i l’exercici en general respecte a elles, de les activitats a què es refereixen els apartats anteriors.

Aquesta llarga i prolixa enumeració d’atribucions constitueix la línia bàsica en què es plasma el principi de plenitud de facultats i atribucions, dins de la seva respectiva especialitat, assenyalant la Llei, en el seu preàmbul, que l’esperit de la mateixa “no és l’atorgament de facultats alienes a la formació universitària dels titulats, sinó el reconeixement de les que els són pròpies” i que no tindran “altra limitació qualitativa que la que es derivi de la formació i els coneixements de la tècnica de la seva pròpia titulació”. Es prohibeixen específicament les “limitacions quantitatives” i les “situacions de dependència respecte d’altres Tècnics”.

Aquestes atribucions i aquest principi informador són plenament aplicables, sense cap mena de restricció als E.T.O.P., en haver estat derogats l’Art. 2.3. i la Disposició Final Segona de la Llei, que estableix un règim singular per a ells per la Llei 33/1992 abans citada.

2. L’esmentada plenitud d’atribucions s’ha de desenvolupar, com ja es va exposar, dins de l’àmbit de l’especialitat respectiva, remetent-se la Llei, a aquests efectes, a les especialitats enumerades en el Decret 148/1969, de 13 de febrer, que estableix respecte a aquests titulats, en el seu Art. 3r, les següents:
   • Enginyeria Tècnica d’Obres Públiques:

• Especialitat: Construccions Civils.- La relativa a l’execució d’obres d’enginyeria civil, així com als treballs, selecció i utilització de la maquinària i equips necessaris per a la seva realització.
• Especialitat: Hidrologia.- La relativa als treballs i construccions referents a les aigües continentals, previsió d’aportacions hidràuliques i la seva regulació, distribució, aprofitament i explotació.
• Especialitat: Trànsit i Serveis Urbans.- La relativa a la construcció, conservació i explotació d’obres, instal·lacions i serveis urbans, així com a la realització d’aforaments i ordenació del trànsit urbà.
• Especialitat: Vies de Comunicació i Transport.- La relativa a la construcció, conservació i utilització de les vies de comunicació, ports i senyals marítimes, així com el plantejament, ordenació i explotació del transport.

Aquestes especialitats han estat alterades en els darrers plans d’estudis impartits a les Escoles Universitàries d’Enginyeria Tècnica d’Obres Públiques, que han refós les dues últimes en la de Transport i Serveis Urbans, venint regulades les directrius generals dels estudis conduents a l’obtenció del títol d’Enginyer Tècnic d’Obres Públiques, en les seves respectives especialitats, per Reials Decrets 1432/1991, 1435/1991 i 1452/1991, de 30 d’agost, modificats pel Reial Decret 50/1995 de 20 de gener.

3. Totes aquestes normes han de configurar el contingut essencial de la professió d’Enginyer Tècnic d’Obres Públiques que ha de ser respectat per la Llei, d’acord amb el que disposa l’Art. 53.1. de la Constitució.

A tal fi cal assenyalar que totes les professions tenen una imatge que el legislador ha de considerar, i reconèixer-li aquells elements, competències, funcions i tipus de desenvolupament social, sense els quals no seria recognoscible com a tal, cosa que no es compleix quan la sotmeten a limitacions que fan el dret, “impracticable o el despullen de la necessària protecció” (S.T.C. de 8 d’abril de 1981).

Amb això no es pot privar una professió de facultats que li són típiques, assignant-les a altres professions o, simplement negant-los-en l’exercici, ja que amb això es coarta greument la llibertat professional que s’ha de desenvolupar de manera responsable, en un àmbit propi, dins dels límits que marca el nivell de coneixements exigits per accedir a la professió, amb un àmbit d’actuació prou ampli perquè cada professió pugui expressar la seva apreciació personal de les circumstàncies en què actua i donar a la seva activitat contingut suficient.

Tot això no s’oposa, òbviament, a què determinades competències puguin i hagin de ser compartides per diferents professionals, ja que les recents declaracions jurisprudencials han assenyalat davant de les postures que defensen monopolis competencials:

“Les orientacions actuals van perfilant postures de caràcter general que fugen de consagrar monopolis professionals per raó exclusiva del títol ostentat per establir els criteris delimitadors de les funcions dites en la competència que emana dels estudis que determinen l’atorgament del títol habilitant, mentre que la Llei no n’imposi un de determinat o sigui notòriament dispar aquella amb la feina a realitzar” (S. 27 d’octubre de 1987).

“La competència de cada branca de l’Enginyeria depèn de la capacitat tècnica real per a l’exercici de les funcions pròpies de la mateixa” (Sentències de 26 de febrer de 1966, 16 de març de 1967, 31 de desembre de 1973 i 24 de març de 1975), ja que l’exercici professional lliure és avui una realitat social fàcilment constatable amb suport en els articles 4t i concordants de la Llei de Reordenació dels Ensenyaments Tècnics, de 20 de setembre de 1976.

No es pot permetre un monopoli de projecció de cada tipus de construccions (amb excepció de l’habitatge humà) a favor de professió determinada, ja que al contrari tal competència en exclusiva no apareix atribuïda específicament a ningú, alhora que les diferents reglamentacions ofereixen perspectives de competències concurrents sense regles precises de delimitació. La doctrina d’aquesta Sala en els seus darrers anys ha rebutjat el monopoli competencial……..donant entrada a tot títol facultatiu oficial que empara un nivell similar o idoni de coneixements” (S. de 21 d’octubre de 1987).

La doctrina d’aquestes dues sentències ha estat reiterada per les de 15 d’octubre de 1990 i 4 de març de 1992, i 28 de març de 1994.

Aquesta última sentència, que cita múltiple jurisprudència, afegeix:

“La competència en cada branca de l’Enginyeria depèn de la capacitat tècnica real per a l’exercici de les funcions pròpies de la mateixa, és a dir, davant del principi d’exclusivitat s’afirma el principi de llibertat amb idoneïtat. Sentències de 31 de desembre de 1973, 24 de març de 1975, 8 de juliol de 1981, 1 d’abril de 1985, 21 d’octubre de 1987, 8 de juliol de 1989, 9 de març i 21 d’abril de 1989, etc., per això la frase genèrica que s’empra habitualment “facultatius o tècnics competents”, revela el propòsit de no vincular el monopoli o exclusiva a una determinada professió”.

4. Recentment, la sentència del Tribunal Suprem de 20 de gener de 2000, declara la competència dels Enginyers Tècnics d’Obres Públiques per redactar i subscriure projectes d’abastament, sanejament, pavimentació, canalització de rambla i camins de postes, partint del criteri jurisprudencial assenyalat en l’Exposició de motius de la Llei 12/1986 “que les atribucions dels Arquitectes Tècnics i Enginyers Tècnics seran plenes en l’àmbit de la seva especialitat respectiva, sense altra limitació qualitativa que la que es derivi de la formació i dels coneixements de la tècnica de la seva pròpia titulació i sense que, per tant, puguin vàlidament imposar-se’ls limitacions quantitatives o establir-se situacions de dependència en el seu exercici professional respecte d’altres tècnics universitaris” i declara:

“Partint, doncs, del reconeixement de la seva capacitat per projectar, l’únic punt que s’ha d’examinar és si els projectes a què es refereixen els actes recorreguts estan compresos, per la seva naturalesa i característiques, en la tècnica pròpia de la seva titulació, i, respecte a això, de la simple comparació dels plans d’estudis, per a aquests titulats, amb els projectes a què es refereixen aquestes actuacions, resulta indubtable que entren dins de les seves atribucions“.

Acullen íntegrament aquesta doctrina les sentències de 28 de febrer de 2000, que declaren la competència dels Enginyers Tècnics d’Obres Públiques per elaborar i subscriure projectes d’estacions de servei i declaren:

“Així les coses i partint del reconeixement d’aquesta capacitat per projectar i tenint en compte que com afirma la sentència d’instància s’haurà de conjugar el principi de llibertat amb idoneïtat davant del principi d’exclusivitat” … “allò decisiu haurà de ser allò relatiu a si els projectes a què es refereixen els actes recorreguts estan compresos per la seva naturalesa i característiques, en la tècnica pròpia de la seva titulació com va establir la sentència abans citada”.

I afegeix:

“S’ha de partir del reconeixement que la sentència d’instància fa, – i l’extrem del qual no es combat ni en el recurs d’apel·lació interposat per la Xunta de Galícia ni en el d’al·legacions que com a recurrent, sol·licitant la revocació de la sentència quan va ser emplaçat en aquesta apel·lació també va formular el Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, limitats, en ambdós casos, a l’exposició de la doctrina i de les sentències que citaven – que atès el Projecte de què es tracta, no s’aprecia l’existència d’elements que permetin dubtar que la formació tècnica d’un Enginyer Tècnic d’Obres Públiques garanteixi una capacitació professional suficient per a la redacció d’aquell projecte, atès l’estudi dels diferents elements que normalment comprèn”.

A la llum d’aquesta doctrina queda palès que l’únic criteri vàlid legalment per determinar si uns titulats concrets són competents per elaborar i subscriure un projecte és la capacitat real que es deriva del nivell de coneixements exigible per a l’obtenció del títol.

5. Finalment, respecte als treballs d’aquests titulats com a funcionaris, cal abordar aquest punt, assenyalant que la Llei 12/1986, en la seva Disposició Addicional, indica:

“El que estableix aquesta Llei no serà directament aplicable als Arquitectes i Enginyers Tècnics vinculats a l’Administració Pública per una relació de serveis de naturalesa jurídica administrativa, els quals es regiran per les seves respectives normes estatutàries”.

Respecte a la interpretació d’aquesta Disposició Addicional ha tingut ocasió de pronunciar-se el Tribunal Suprem en Sentència de 20 de gener de 2000, prèviament citada. D’acord amb la doctrina exposada en la mateixa, seran d’aplicació les normes que regulen el contingut de cada professió i, per tant, en el supòsit dels Enginyers Tècnics d’Obres Públiques, la Llei 12/86:

“El Decret de 23 de novembre de 1956, que va aprovar el Reglament Orgànic d’aquest Cos, i el Decret 2480/1971, de 13 d’agost, que regula les seves competències professionals, s’han de considerar inaplicables en allò que s’oposin a la Llei 12/1986, d’acord amb la seva Disposició Final Quarta i, en particular, pel que fa a negar autonomia a aquests professionals per a l’esmentada redacció sense subjecció als Enginyers de Camins, Canals i Ports. (…)

FD2n. En res no afecta aquesta solució la relació laboral o administrativa existent entre el professional signant dels projectes i la Diputació Provincial, ja que les seves atribucions no deriven d’aquesta relació sinó de la seva pròpia capacitat tècnica, màximament quan el Reglament intern de la Corporació se l’atribueix al cap de la Secció, la titularitat de la qual ostenta.”

6. Com a conclusions del que s’ha exposat anteriorment, es poden formular les següents:
   • Que els E.T.O.P. estan plenament facultats per desenvolupar qualsevol treball professional que encaixi dins de l’àmbit d’actuació que es derivi de la seva respectiva especialitat.
   • Que no existeix monopoli professional a favor de cap titulació, llevat que estigui expressament establert per una norma amb rang de Llei.
   • Que aquests principis són aplicables als funcionaris públics, sense perjudici que l’Administració pugui assignar funcions determinades a llocs concrets, però sempre incloses en el seu àmbit d’actuació professional.